Sense senyera, no és Sant Jordi

A vegades és molt difícil entendre les coses. Costa.
Un fa l’esforç de pensar que els que manen han de ser més llestos que un, que tenen una visió global que a tu, simple ciutadà de peu, se t’escapa.

A vegades penses que ni els del PP —anava a dir els de VOX, però no vull exagerar— s’haurien atrevit a tant.

A vegades penses que no cal que vinguin els de fora a fotre’t un gol, que ja t’ho fas tu solet.

I a vegades penses que caldria cremar-ho tot perquè despertin.

Aquesta és una d’aquestes vegades.

És cert que la publicitat institucional de vegades supera la ficció i que, en el fons, només representa el que pensen quatre exaltats que estan al càrrec de certs trossets d’institucions.

Les de la Mercè 2024 o 2025 en són dos bons exemples.

Nois de l’ajuntament: hi ha vegades que no cal ser trencador. No cal ser reivindicatiu cada dia.
O sí, però a vegades el que cal reivindicar —per exemple, per Sant Jordi— és precisament el que ja som.

Perquè Sant Jordi no és “el dia del llibre”.
Això és el que diuen a la resta d’Espanya.
Per a nosaltres no. És més. És molt més.

Qualsevol persona que hagi passejat per Catalunya aquell dia ho sap: hi ha tres elements bàsics de la festa —el llibre, la rosa i la senyera—.

Treure la senyera de manera sistemàtica —des del 2016— és, directament, per fer-los fora de l’ajuntament.

I no, això no va de partits.
No va de nacionalismes.
Va de cultura. Va de no disparar-nos al peu. Va de no renunciar al que som.

Per què ho fan? Ni idea.

Però en una societat tan absurda en què ja no se celebra el Dia del Pare —perquè hi ha nens que no en tenen— o en què comencem a parlar de “vacances d’hivern” —no fos cas que s’ofenguessin els no catòlics—, se m’acut una teoria.

No molestar ningú.
Així de simple. I així de xorra.

Perquè jo no conec ningú —i tinc amics zero catalanistes, sud-americans, marroquins, italians i russos— a qui li semblés malament que aparegués la senyera en un cartell.

A ningú.

Així que penjaré aquest cartell a les meves xarxes.
Amb la senyera, com ha de ser. Amb orgull. 
Per celebrar com a nostra —inclusiva, festiva, catalana, romàntica i literària— una festa que admira tot el món.

Sant Jordi —amb senyera—no es toca. 

Una festa maravellosa malgrat els representants que tenim…